La sorra de les platges pot provenir de l’erosió dels penya-segats o de l’aport continental transportat per la xarxa fluvial, com aports naturals. Per altra banda, a nivell antròpic, pot estar aportada per l´ésser humà a partir del drenatge. Aquest consisteix en extreure sorra dels fons del mar de la mateixa platja i portar-la i dipositar-la a la pròpia platja per augmentar el seu volum.El drenatge, és un dels exemples de gestió tova. Aquest resulta és car i no és favorable a llarg termini. A més produeix pèrdua de la biodiversitat del fons marí (com la posidònia), i a llarg termini tornarà a quedar-se sense sorra la platja.
A nivell de gestió dura, com la construcció de ports i espigons, alteran la línia de costa, tot i que depenent de la seva disposició en l’espai de costa, podrien afavorir a la platja.
Les infraestructures doncs, alteren la dinàmica natural de la sorra. Per a solucionar-ho podem desplaçar els espigons, escurçar-los o podem fer una regeneració de posidònia als fons marins, entre d’altres.
Molts organismes, com són els mol·luscs, viuen a les zones properes a les costes per necessitat de llum i oxigen, però els moviments de sorra fan que canviï el seu hàbitat, per tant, és un altre impacte negatiu. En el cas concret de la posidònia, aquesta manté els nivells de sorra, frenant les onades i aportant així més biodiversitat. A diferència de les algues, la posidònia és una planta, per tant, el seu creixement és des de la base, i no pas des de les fulles com les algues.
Quan hi ha un espigó, segons la direcció de la deriva s’acumularà a un costat o a l’altre. Segons la quantitat de material acumulat, pot sobrepassar l’espigó i aportar sediments a l’altre cantó de l’espigó. Per tant s’ha de analitzar la zona en la qual es vol construir, per tal d’evitar possibles riscos. Cada 15-20 km hi ha un port al llarg de la costa.
Quan es desgelen els casquets, augmenta el nivell del mar. El mediterrani augmenta 2/3 cm a l’any. Tot i que l’aportació dels rius és mínima. Aquí s’ha de tenir en compte la transgressió i la regressió del mar segons l’època de l’any en la que ens trobem.
La línia de costa es veu també modificada per la deriva litoral. Les onades impacten de manera obliqua a la línia de costa i el seu retorn al mar és de forma perpendicular a la línia de costa. Depenent de la direcció d’aquesta, els sediments s’acumularan a un cantó o a un altre de les infraestructures construïdes per modificar aquesta deriva, produint efecte presa.
El comportament natural de la sorra de la platja, o deriva, crea un gran esglaó de sorra a la línia de costa de manera que actua com a mur de contenció per a que no hi hagi gran retrocés de sorra cap a dins del continent. Però, aquest pot veure’s afectat per grans temporals. Per això, desprès de grans temporals ens trobem sorra als passeigs.
Per tant, podem concloure que l’erosió és un procés natural que pot tenir un risc natural.
A continuació, a més d’observar la platja, ens endinsem més cap al continent i ens fixem en els materials que formen el turó de Montgat.
Tot i tenir coneixement de roques, sense fer mostres prèvies no es pot saber amb exactitud quin tipus de roca estem observant.
Observant el turó de Montgat hem observat la presència de conglomerats i calcàries, que són roques sedimentàries. És un fet curiós ja que no és el tipus de roca predominant a la zona litoral.
Anteriorment, al haver analitzat la sorra hem pogut veure granitoides, que són com la gran família dels granits. Aquests són típics/predominants de:
-Muntanyes de St mateu, Montegre, El corredor...etc. Predomina el granit que forma el sauló. En concret de la serralada litoral, des de Montgat fins al Tordera. Aquestes són les roques més antigues (500 MA) i més properes.
Quina és la relació de tot això amb el lloc on ens trobem?
La roca del continent, de la serralada, s’ha erosionat i s’han transportat els materials erosionats fins a la platja. Si observem els components de la sorra de la platja podem observar: mica (negre), quars (blanc) i feldspat ( gris).
Si es construeixen embassaments, es produeix l’anomenat efecte presa i, per tant, es redueix l’aport de sediments a la platja. La posta de l’anxoa/ seitó està relacionada amb l’aport de sediment. Quan més sediment aportat al mar, més posta d’anxoa. La variable de TEMPS és complexa. Tot el procés d’erosió i transports és de milions d’anys.
Els embassaments s’han d’anar netejant. Un dels embassaments de Catalunya va ser netejant i va sortir moltíssim material acumulat. Hi havia tant aport sedimentari, que es podia formar una gran duna amb tot aquest sediment.
Dada curiosa: les roques que formen l’espigó són granitoide, però aquestes contenen pòrfirs granítics. Roca ígnia plutònica. El magma surt en forma de volcà, no acaben de sortir però es refreden a prop de la superfície. Així es forma.
SITUACIÓ GEOLÒGICA
La formació dels materials que constitueixen el geòtop de Montgat esdevingué durant l’Oligocè superior i està associada als darrers períodes de compressió de l’orogènia Alpina. En aquest sentit, l’Oligocè superior de Montgat constitueix el registre més jove de la compressió
Alpina en el marc de les Serralades Costaneres Catalanes. Durant aquest període, el qual es prolonga durant tot el Paleògen, la falla del Vallès-Penedès i la falla de Barcelona, funcionaven en règim compressiu i feien encavalcar les Serralades Costaneres Catalanes damunt de la depressió de l’Ebre. Posteriorment a aquest període compressiu tingué lloc un període d’intensa extensió en el qual les mateixes fractures que funcionaven com a encavalcaments invertiren la seva activitat passant a ser falles normals i provocant l’obertura del mar baleàric (Solc de València) i la configuració del paisatge actual.
La major part dels materials d’edat oligocena dipositats a les Serralades Costaneres Catalanes quedaren enterrats a la part basal del semigraben de Barcelona sota més de 4000 m de dipòsits miocens i pliocens, les úniques excepcions les constitueixen els afloraments de materials de l’Oligocè inferior a Campins i l’aflorament de materials de l’Oligocè superior a Montgat.
Aquests darrers estan constituïts per conglomerats, gresos, argiles i calcàries dipositats en ambients lacustre si de ventall al•luvial. A banda dels materials de l’Oligocè superior, cal destacar que l’àrea de Montgat està afectada per una complexa xarxa de fractures, la majoria d’elles organitzades en dos sistemes amb orientacions (NW-SE i N-S). Aquestes fractures separen diferents blocs en els quals, a més d’aflorar els dipòsits oligocens també afloren granitoides, pissarres del Cambroordovicià, calcàries i dolomies del Devonià i gresos, argiles i calcàries del Triàsic. Cal remarcar que els materials d’edat triàsica, els quals es troben entre Badalona i Montgat, són l’únic aflorament d’aquesta edat en els massissos de Collserola i Montnegre.
No hay comentarios:
Publicar un comentario